Viquilletra - Contribucions de l’usuari [ca]

Activitat 5 sobre Mentida de l'autora Care Santos, pels MariBerti

2017-02-26T19:27:34Z

MariBerti: Es crea la pàgina amb «{{Activitat |Grup=MariBerti |Centre=La Sedeta |Curs=2016-2017 |Obra=Mentida de l'autora Care Santos |Activitat sobre=una obra |Tipus activitat obra=altra versió |Pres...».

{{Activitat
|Grup=MariBerti
|Centre=La Sedeta
|Curs=2016-2017
|Obra=Mentida de l'autora Care Santos
|Activitat sobre=una obra
|Tipus activitat obra=altra versió
|Presentació=Nosaltres hem volgut canviar el final d'aquesta obra amb una solució alternativa que es correspon a una possibilitat real i que l'autora no va contemplar.
|Text=Després de llegir tota la carta de l’Èric, vaig indignar-me pensant com podien passar aquestes injustícies al món i vaig decidir anar a veure’l en persona al centre de menors. En aquell moment no volia dir res als pares, sabia que em farien moltes preguntes, s’espantarien i jo només volia parlar amb ell.

Vaig agafar un taxi, i en vint minuts ja hi havia arribat. Estava molt nerviosa ja que seria la primera trobada que faríem. Vaig dirigir-me a un dels guardes per preguntar l’horari de visites:

-Bon dia, em podria dir quan està permès parlar amb els interns, siusplau?

-Bon dia, es podrà entrar d’aquí a... –l’home es va mirar el rellotge- una mitja hora aproximadament.

-Ostres... –vaig afegir.

-M’hauria de dir a qui ha vingut a veure, per apuntar-la a la llista.

-Mmm sí, es diu Èric...

-Èric González Pascual? – va dir molt sorprès

- Sí.

- Perdoni, el que passa és que m’ha sobtat que tingui una visita, no acostuma a venir ningú a veure’l- i
seguidament se’n va anar.

Em va estranyar la seva reacció, tot i així, em vaig dirigir a la sala d’espera, decidint el que demanaria a la
màquina de refrescos. Estava espatllada, i per fi, mentre em disposava a seure sense la meva beguda, va entrar
una dona a la sala, cap a la màquina. Anava arreglada, desentonava totalment amb aquell espai.

-Perdoni, no funciona. - vaig avisar-la.

-És estrany, fa unes hores sí que anava...

-Fa tant que espera?

-No estic esperant.- va riure- sóc la psiquiatra del centre.

-Així, potser deu conèixer el meu amic, l’Èric Gonzàlez...?-vaig preguntar amb esperança.

-I tant...I dius que... sou amics?

- Bé, amics, amics, el que es diu amics, no. Diguem que coneguts.

-T’entenc, no és fàcil tractar amb ell.

-Sí, a vegades és molt tímid...-vaig dir pensativa.

-Tímid? Jo diria el contrari...No reprimeix els seu impulsos a l’hora de dir el que pensa. – va dir amb un to
indignat.

-Estem parlant del mateix Èric? – vaig preguntar obrint els ulls com dues taronges.

- Bé, crec que sí, no estem parlant del noi que tenia perfils falsos a la xarxes socials? Del mateix noi que
s’inventava la seva vida perquè les noies es compadissin d’ell i al quedar amb elles les agredia sexualment fins
arribar al punt de matar-ne una...?

En aquell moment el món em va caure a sobre, no podia creure que aquell fos l’Èric, el meu Èric.

-Com? Està segura que aquest depravat és ell? – em tremolaven les cames.

-I tan segura, és un dels pacients que necessita més atenció psiquiàtrica, és mentider compulsiu. L’altre dia vam
descobrir que podia accedir als ordinadors del centre i que recentment havia enviat un paquet des d’aquí però
no sabem a on. Per cert l’han informada que el canvien de centre? Al ser major d’edat ja pot ingressar a la
presó...

- Sí, si, gràcies.- no sabia què contestar.

Vaig intentar posar la millor cara que vaig poder mentre m’acomiadava de la dona. Un cop va marxar de la sala,
les cames em van fer figa i vaig començar a plorar, altre cop m’havia tornat a mentir.

Va arribar l’hora de la veritat, el moment en què jo li podria dir tot el que sentia. Van avisar-me per l’altaveu que
ja podia accedir a la sala de visites.

No sabia el que anava a dir o a fer. Va sonar un xiulet que va fer que el guarda obrís la porta, no em vaig atrevir
a entrar, només el vaig contemplar. Ell em va somriure amb complicitat però li va canviar la cara quan em va veure les llàgrimes als ulls i aquella mirada que barrejava l’odi amb el rebuig. Suposo que em va entendre.

Vaig marxar sense apartar la mirada fixa al meu mòbil mentre esborrava el compte d’usuària del blog de la biblioteca, i desitjava que l’Éric no sortís mai més d’aquell lloc.

FI
|Validada=f
|Destacada=f
|Activitat premiada=f
}}
{{Admin-Prova
|Prova=f
}}

Activitat 4 sobre Mentida de l'autora Care Santos, pels MariBerti

2017-02-26T19:26:04Z

{{Activitat
|Grup=MariBerti
|Centre=La Sedeta
|Curs=2016-2017
|Obra=Mentida de l'autora Care Santos
|Activitat sobre=una obra
|Tipus activitat obra=altra versió
|Presentació=Nosaltres hem volgut canviar el final d'aquesta obra amb una solució alternativa que es correspon a una possibilitat real i que l'autora no va contemplar.
|Text=Després de llegir tota la carta de l’Èric, vaig indignar-me pensant com podien passar aquestes injustícies al món i
vaig decidir anar a veure’l en persona al centre de menors. En aquell moment no volia dir res als pares, sabia
que em farien moltes preguntes, s’espantarien i jo només volia parlar amb ell.

Vaig agafar un taxi, i en vint minuts ja hi havia arribat. Estava molt nerviosa ja que seria la primera trobada que
faríem. Vaig dirigir-me a un dels guardes per preguntar l’horari de visites:

-Bon dia, em podria dir quan està permès parlar amb els interns, siusplau?

-Bon dia, es podrà entrar d’aquí a... –l’home es va mirar el rellotge- una mitja hora aproximadament.

-Ostres... –vaig afegir.

-M’hauria de dir a qui ha vingut a veure, per apuntar-la a la llista.

-Mmm sí, es diu Èric...

-Èric González Pascual? – va dir molt sorprès

- Sí.

- Perdoni, el que passa és que m’ha sobtat que tingui una visita, no acostuma a venir ningú a veure’l- i
seguidament se’n va anar.

Em va estranyar la seva reacció, tot i així, em vaig dirigir a la sala d’espera, decidint el que demanaria a la
màquina de refrescos. Estava espatllada, i per fi, mentre em disposava a seure sense la meva beguda, va entrar
una dona a la sala, cap a la màquina. Anava arreglada, desentonava totalment amb aquell espai.

-Perdoni, no funciona. - vaig avisar-la.

-És estrany, fa unes hores sí que anava...

-Fa tant que espera?

-No estic esperant.- va riure- sóc la psiquiatra del centre.

-Així, potser deu conèixer el meu amic, l’Èric Gonzàlez...?-vaig preguntar amb esperança.

-I tant...I dius que... sou amics?

- Bé, amics, amics, el que es diu amics, no. Diguem que coneguts.

-T’entenc, no és fàcil tractar amb ell.

-Sí, a vegades és molt tímid...-vaig dir pensativa.

-Tímid? Jo diria el contrari...No reprimeix els seu impulsos a l’hora de dir el que pensa. – va dir amb un to
indignat.

-Estem parlant del mateix Èric? – vaig preguntar obrint els ulls com dues taronges.

- Bé, crec que sí, no estem parlant del noi que tenia perfils falsos a la xarxes socials? Del mateix noi que
s’inventava la seva vida perquè les noies es compadissin d’ell i al quedar amb elles les agredia sexualment fins
arribar al punt de matar-ne una...?

En aquell moment el món em va caure a sobre, no podia creure que aquell fos l’Èric, el meu Èric.

-Com? Està segura que aquest depravat és ell? – em tremolaven les cames.

-I tan segura, és un dels pacients que necessita més atenció psiquiàtrica, és mentider compulsiu. L’altre dia vam
descobrir que podia accedir als ordinadors del centre i que recentment havia enviat un paquet des d’aquí però
no sabem a on. Per cert l’han informada que el canvien de centre? Al ser major d’edat ja pot ingressar a la
presó...

- Sí, si, gràcies.- no sabia què contestar.

Vaig intentar posar la millor cara que vaig poder mentre m’acomiadava de la dona. Un cop va marxar de la sala,
les cames em van fer figa i vaig començar a plorar, altre cop m’havia tornat a mentir.

Va arribar l’hora de la veritat, el moment en què jo li podria dir tot el que sentia. Van avisar-me per l’altaveu que
ja podia accedir a la sala de visites.

No sabia el que anava a dir o a fer. Va sonar un xiulet que va fer que el guarda obrís la porta, no em vaig atrevir
a entrar, només el vaig contemplar. Ell em va somriure amb complicitat però li va canviar la cara quan em va
veure les llàgrimes als ulls i aquella mirada que barrejava l’odi amb el rebuig. Suposo que em va entendre.

Vaig marxar sense apartar la mirada fixa al meu mòbil mentre esborrava el compte d’usuària del blog de la
biblioteca, i desitjava que l’Éric no sortís mai més d’aquell lloc.
|Validada=f
|Destacada=f
|Activitat premiada=f
}}
{{Admin-Prova
|Prova=f
}}

Activitat 3 sobre Mentida de l'autora Care Santos, pels MariBerti

2017-02-26T19:23:21Z

{{Activitat
|Grup=MariBerti
|Centre=La Sedeta
|Curs=2016-2017
|Obra=Mentida de l'autora Care Santos
|Activitat sobre=una obra
|Tipus activitat obra=altra versió
|Presentació=Nosaltres hem volgut canviar el final d'aquesta obra amb una solució alternativa que es correspon a una possibilitat real i que l'autora no va contemplar.
|Text=Després de llegir tota la carta de l’Èric, vaig indignar-me pensant com podien passar aquestes injustícies al món i

vaig decidir anar a veure’l en persona al centre de menors. En aquell moment no volia dir res als pares, sabia

que em farien moltes preguntes, s’espantarien i jo només volia parlar amb ell.

Vaig agafar un taxi, i en vint minuts ja hi havia arribat. Estava molt nerviosa ja que seria la primera trobada que

faríem. Vaig dirigir-me a un dels guardes per preguntar l’horari de visites:

-Bon dia, em podria dir quan està permès parlar amb els interns, siusplau?

-Bon dia, es podrà entrar d’aquí a... –l’home es va mirar el rellotge- una mitja hora aproximadament.

-Ostres... –vaig afegir.

-M’hauria de dir a qui ha vingut a veure, per apuntar-la a la llista.

-Mmm sí, es diu Èric...

-Èric González Pascual? – va dir molt sorprès

- Sí.

- Perdoni, el que passa és que m’ha sobtat que tingui una visita, no acostuma a venir ningú a veure’l- i

seguidament se’n va anar.

Em va estranyar la seva reacció, tot i així, em vaig dirigir a la sala d’espera, decidint el que demanaria a la

màquina de refrescos. Estava espatllada, i per fi, mentre em disposava a seure sense la meva beguda, va entrar

una dona a la sala, cap a la màquina. Anava arreglada, desentonava totalment amb aquell espai.

-Perdoni, no funciona. - vaig avisar-la.

-És estrany, fa unes hores sí que anava...

-Fa tant que espera?

-No estic esperant.- va riure- sóc la psiquiatra del centre.

-Així, potser deu conèixer el meu amic, l’Èric Gonzàlez...?-vaig preguntar amb esperança.

-I tant...I dius que... sou amics?

- Bé, amics, amics, el que es diu amics, no. Diguem que coneguts.

-T’entenc, no és fàcil tractar amb ell.

-Sí, a vegades és molt tímid...-vaig dir pensativa.

-Tímid? Jo diria el contrari...No reprimeix els seu impulsos a l’hora de dir el que pensa. – va dir amb un to

indignat.

-Estem parlant del mateix Èric? – vaig preguntar obrint els ulls com dues taronges.

- Bé, crec que sí, no estem parlant del noi que tenia perfils falsos a la xarxes socials? Del mateix noi que

s’inventava la seva vida perquè les noies es compadissin d’ell i al quedar amb elles les agredia sexualment fins

arribar al punt de matar-ne una...?

En aquell moment el món em va caure a sobre, no podia creure que aquell fos l’Èric, el meu Èric.

-Com? Està segura que aquest depravat és ell? – em tremolaven les cames.

-I tan segura, és un dels pacients que necessita més atenció psiquiàtrica, és mentider compulsiu. L’altre dia vam

descobrir que podia accedir als ordinadors del centre i que recentment havia enviat un paquet des d’aquí però

no sabem a on. Per cert l’han informada que el canvien de centre? Al ser major d’edat ja pot ingressar a la

presó...

- Sí, si, gràcies.- no sabia què contestar.

Vaig intentar posar la millor cara que vaig poder mentre m’acomiadava de la dona. Un cop va marxar de la sala,

les cames em van fer figa i vaig començar a plorar, altre cop m’havia tornat a mentir.

Va arribar l’hora de la veritat, el moment en què jo li podria dir tot el que sentia. Van avisar-me per l’altaveu que

ja podia accedir a la sala de visites.

No sabia el que anava a dir o a fer. Va sonar un xiulet que va fer que el guarda obrís la porta, no em vaig atrevir

a entrar, només el vaig contemplar. Ell em va somriure amb complicitat però li va canviar la cara quan em va

veure les llàgrimes als ulls i aquella mirada que barrejava l’odi amb el rebuig. Suposo que em va entendre.

Vaig marxar sense apartar la mirada fixa al meu mòbil mentre esborrava el compte d’usuària del blog de la

biblioteca, i desitjava que l’Éric no sortís mai més d’aquell lloc.
|Validada=f
|Destacada=f
|Activitat premiada=f
}}
{{Admin-Prova
|Prova=f
}}

Activitat 2 sobre Mentida de l'autora Care Santos, pels MariBerti

2017-02-26T19:22:26Z

{{Activitat
|Grup=MariBerti
|Centre=La Sedeta
|Curs=2016-2017
|Obra=Mentida de l'autora Care Santos
|Activitat sobre=una obra
|Tipus activitat obra=altra versió
|Presentació=Nosaltres hem volgut canviar el final d'aquesta obra amb una solució alternativa que es correspon a una possibilitat real i que l'autora no va contemplar.
|Text=Després de llegir tota la carta de l’Èric, vaig indignar-me pensant com podien passar aquestes injustícies al món i

vaig decidir anar a veure’l en persona al centre de menors. En aquell moment no volia dir res als pares, sabia

que em farien moltes preguntes, s’espantarien i jo només volia parlar amb ell.

Vaig agafar un taxi, i en vint minuts ja hi havia arribat. Estava molt nerviosa ja que seria la primera trobada que

faríem. Vaig dirigir-me a un dels guardes per preguntar l’horari de visites:

-Bon dia, em podria dir quan està permès parlar amb els interns, siusplau?

-Bon dia, es podrà entrar d’aquí a... –l’home es va mirar el rellotge- una mitja hora aproximadament.

-Ostres... –vaig afegir.

-M’hauria de dir a qui ha vingut a veure, per apuntar-la a la llista.

-Mmm sí, es diu Èric...

-Èric González Pascual? – va dir molt sorprès

- Sí.

- Perdoni, el que passa és que m’ha sobtat que tingui una visita, no acostuma a venir ningú a veure’l- i

seguidament se’n va anar.

Em va estranyar la seva reacció, tot i així, em vaig dirigir a la sala d’espera, decidint el que demanaria a la

màquina de refrescos. Estava espatllada, i per fi, mentre em disposava a seure sense la meva beguda, va entrar

una dona a la sala, cap a la màquina. Anava arreglada, desentonava totalment amb aquell espai.

-Perdoni, no funciona. - vaig avisar-la.

-És estrany, fa unes hores sí que anava...

-Fa tant que espera?

-No estic esperant.- va riure- sóc la psiquiatra del centre.

-Així, potser deu conèixer el meu amic, l’Èric Gonzàlez...?-vaig preguntar amb esperança.

-I tant...I dius que... sou amics?

- Bé, amics, amics, el que es diu amics, no. Diguem que coneguts.

-T’entenc, no és fàcil tractar amb ell.

-Sí, a vegades és molt tímid...-vaig dir pensativa.

-Tímid? Jo diria el contrari...No reprimeix els seu impulsos a l’hora de dir el que pensa. – va dir amb un to

indignat.

-Estem parlant del mateix Èric? – vaig preguntar obrint els ulls com dues taronges.

- Bé, crec que sí, no estem parlant del noi que tenia perfils falsos a la xarxes socials? Del mateix noi que

s’inventava la seva vida perquè les noies es compadissin d’ell i al quedar amb elles les agredia sexualment fins

arribar al punt de matar-ne una...?

En aquell moment el món em va caure a sobre, no podia creure que aquell fos l’Èric, el meu Èric.

-Com? Està segura que aquest depravat és ell? – em tremolaven les cames.

-I tan segura, és un dels pacients que necessita més atenció psiquiàtrica, és mentider compulsiu. L’altre dia vam

descobrir que podia accedir als ordinadors del centre i que recentment havia enviat un paquet des d’aquí però

no sabem a on. Per cert l’han informada que el canvien de centre? Al ser major d’edat ja pot ingressar a la

presó...

- Sí, si, gràcies.- no sabia què contestar.

Vaig intentar posar la millor cara que vaig poder mentre m’acomiadava de la dona. Un cop va marxar de la sala,

les cames em van fer figa i vaig començar a plorar, altre cop m’havia tornat a mentir.

Va arribar l’hora de la veritat, el moment en què jo li podria dir tot el que sentia. Van avisar-me per l’altaveu que

ja podia accedir a la sala de visites.

No sabia el que anava a dir o a fer. Va sonar un xiulet que va fer que el guarda obrís la porta, no em vaig atrevir

a entrar, només el vaig contemplar. Ell em va somriure amb complicitat però li va canviar la cara quan em va

veure les llàgrimes als ulls i aquella mirada que barrejava l’odi amb el rebuig. Suposo que em va entendre.

Vaig marxar sense apartar la mirada fixa al meu mòbil mentre esborrava el compte d’usuària del blog de la

biblioteca, i desitjava que l’Éric no sortís mai més d’aquell lloc.
|Validada=f
|Destacada=f
|Activitat premiada=f
}}
{{Admin-Prova
|Prova=f
}}

Activitat sobre Mentida de l'autora Care Santos, pels MariBerti

2017-02-26T19:17:28Z

{{Activitat
|Grup=MariBerti
|Centre=La Sedeta
|Curs=2016-2017
|Obra=Mentida de l'autora Care Santos
|Activitat sobre=una obra
|Tipus activitat obra=altra versió
|Presentació=Nosaltres hem volgut canviar el final d'aquesta obra amb una solució alternativa que es correspon a una possibilitat real i que l'autora no va contemplar.
|Text=Després de llegir tota la carta de l’Èric, vaig indignar-me pensant com podien passar aquestes injustícies al món i vaig decidir anar a veure’l en persona al centre de menors. En aquell moment no volia dir res als pares, sabia que em farien moltes preguntes, s’espantarien i jo només volia parlar amb ell.
Vaig agafar un taxi, i en vint minuts ja hi havia arribat. Estava molt nerviosa ja que seria la primera trobada que faríem. Vaig dirigir-me a un dels guardes per preguntar l’horari de visites:
-Bon dia, em podria dir quan està permès parlar amb els interns, siusplau?
-Bon dia, es podrà entrar d’aquí a... –l’home es va mirar el rellotge- una mitja hora aproximadament.
-Ostres... –vaig afegir.
-M’hauria de dir a qui ha vingut a veure, per apuntar-la a la llista.
-Mmm sí, es diu Èric...
-Èric González Pascual? – va dir molt sorprès
- Sí.
- Perdoni, el que passa és que m’ha sobtat que tingui una visita, no acostuma a venir ningú a veure’l- i seguidament se’n va anar.
Em va estranyar la seva reacció, tot i així, em vaig dirigir a la sala d’espera, decidint el que demanaria a la màquina de refrescos. Estava espatllada, i per fi, mentre em disposava a seure sense la meva beguda, va entrar una dona a la sala, cap a la màquina. Anava arreglada, desentonava totalment amb aquell espai.
-Perdoni, no funciona. - vaig avisar-la.
-És estrany, fa unes hores sí que anava...
-Fa tant que espera?
-No estic esperant.- va riure- sóc la psiquiatra del centre.
-Així, potser deu conèixer el meu amic, l’Èric Gonzàlez...?-vaig preguntar amb esperança.
-I tant...I dius que... sou amics?
- Bé, amics, amics, el que es diu amics, no. Diguem que coneguts.
-T’entenc, no és fàcil tractar amb ell.
-Sí, a vegades és molt tímid...-vaig dir pensativa.
-Tímid? Jo diria el contrari...No reprimeix els seu impulsos a l’hora de dir el que pensa. – va dir amb un to indignat.
-Estem parlant del mateix Èric? – vaig preguntar obrint els ulls com dues taronges.
- Bé, crec que sí, no estem parlant del noi que tenia perfils falsos a la xarxes socials? Del mateix noi que s’inventava la seva vida perquè les noies es compadissin d’ell i al quedar amb elles les agredia sexualment fins arribar al punt de matar-ne una...?
En aquell moment el món em va caure a sobre, no podia creure que aquell fos l’Èric, el meu Èric.
-Com? Està segura que aquest depravat és ell? – em tremolaven les cames.
-I tan segura, és un dels pacients que necessita més atenció psiquiàtrica, és mentider compulsiu. L’altre dia vam descobrir que podia accedir als ordinadors del centre i que recentment havia enviat un paquet des d’aquí però no sabem a on. Per cert l’han informada que el canvien de centre? Al ser major d’edat ja pot ingressar a la presó...
- Sí, si, gràcies.- no sabia què contestar.
Vaig intentar posar la millor cara que vaig poder mentre m’acomiadava de la dona. Un cop va marxar de la sala, les cames em van fer figa i vaig començar a plorar, altre cop m’havia tornat a mentir.
Va arribar l’hora de la veritat, el moment en què jo li podria dir tot el que sentia. Van avisar-me per l’altaveu que ja podia accedir a la sala de visites.
No sabia el que anava a dir o a fer. Va sonar un xiulet que va fer que el guarda obrís la porta, no em vaig atrevir a entrar, només el vaig contemplar. Ell em va somriure amb complicitat però li va canviar la cara quan em va veure les llàgrimes als ulls i aquella mirada que barrejava l’odi amb el rebuig. Suposo que em va entendre.
Vaig marxar sense apartar la mirada fixa al meu mòbil mentre esborrava el compte d’usuària del blog de la biblioteca, i desitjava que l’Éric no sortís mai més d’aquell lloc.
|Validada=f
|Destacada=f
|Activitat premiada=f
}}
{{Admin-Prova
|Prova=f
}}

Usuari:MariBerti

2017-01-11T17:20:29Z

MariBerti: Es crea la pàgina amb «{{Usuari |Tipus usuari=grup d'estudiants |Integrants=Berta Payà, Maria Dotú |Centre estudien=La Sedeta |Professorat=Jbelles2 |Curs=2016-17, |Presentació=Hola! Som d...».

{{Usuari
|Tipus usuari=grup d'estudiants
|Integrants=Berta Payà, Maria Dotú
|Centre estudien=La Sedeta
|Professorat=Jbelles2
|Curs=2016-17,
|Presentació=Hola! Som dues alumnes de 4t d'ESO de l'Institut La Sedeta.

Jo em dic Maria Dotú i podria dir que sóc una gran aficionada a l'esport, jugo a bàsquet, faig piscina i si em queda temps lliure vaig al gimnàs. També m'agrada molt llegir novel·la negra i escriure petits relats tot i que sovint no tinc gaire temps per fer-ho. Les meves assignatures preferides són la biologia i l'educació física i en un futur potser m'agradaria dedicar-me a les ciències biomèdiques.

Jo em dic Berta Payà i també jugo a bàsquet. Sóc més del món de l'espectacle, m'agrada cantar Gospel i fer teatre. Em sento més còmoda amb les lletres que amb els números. Gaudeixo molt escrivint i en un futur m'agradaria fer alguna cosa relacionada amb el periodisme o semblant, tot i que de vegades no ho tinc clar del tot ja que el món escènic també m'agrada.

Hem decidit registrar-nos ja que ens ho va recomanar el nostre professor de català i em vist en això la oportunitat de treballar un llibre ambdues ens ha agradat molt.
|Usuari premiat=f
}}

{{Admin-Prova
|Prova=f
}}

Fitxer:Sedeta.jpg

2017-01-11T17:14:57Z

MariBerti: