Activitat 4 sobre Camps de maduixes de l'autor Jordi Sierra i Fabra, pels Cercadors de maduixes

Activitat de tipus resposta carta sobre Eloi a l'obra Camps de maduixes de l'autor Jordi Sierra i Fabra, realitzada per Cercadors de maduixes del centre Molins Manyanet durant el curs 2016

Aquesta és una activitat col·laborativa feta a partir d'una activitat realitzada pel grup '.

Hola viquilletrans!

Els Cercadors de maduixes tornem amb una altra activitat a Viquilletra, amb tanta força com en l'anterior.

Ens hem endinsat al cor de l' Eloi i hem plasmat els seus pensaments en una carta que ell escriu a la Lluciana.

Esperem que us emocioni tant com a nosaltres!

Modalitats

[edit]

• Escrita
• Imatges

Activitat escrita

Estimada Lluciana,

Et miro, però no et veig. On ets? Sento la teva escalfor, que abans em portava pau, però ara que estàs al meu costat, tan a prop meu, però alhora tant lluny, completament fora del meu abast, només sento un fred que m`abrasa l`ànima.

Com et puc trobar a faltar quan et puc tocar amb la punta dels dits? Tot i així, no et toco. Em fa tanta por que desapareguis si ho faig… Sembles un somni, tan delicada...Com la Blancaneus, esperant solemnement el petó del seu príncep. Desgraciadament, això no és un conte, tu no ets la Blancaneus, jo no sóc cap príncep, i un petó no et tornarà la consciència.

Vull despertar, però el món dels malsons s’ ha apropiat de mi, i ara ja forma part de la meva tortuosa realitat. Si més no, ara puc mirar-te, memoritzar-te fins que et pinti amb els ulls tancats. Crec que podria. Quan tornis del teu viatge, t’ho demostraré.

Aquesta situació em supera, amor meu. No puc fer altra cosa que quedar-me mirant-te. I passen les hores, però el temps sembla haver-se oblidat de mi, doncs encara que sento les agulles del rellotge rere meu, penjat en una de les pàl•lides parets d`aquesta trista habitació d’ hospital, no m`afecta, i quedo atrapat en aquest instant, i només existeixes tu…

El món segueix girant, i pels altres la vida continua, però jo sento aquest buit negre dins meu, que engoleix totes les emocions positives i les fa desaparèixer tant ràpid com van arribar. No vull sentir res. Quan obro la porta dels sentiments, aquests acaben per controlar-me, fent-me esclau del record, esclafant-me amb el seu pes. Així que la mantinc tancada. No vull sentir aquest dolor immens que m’ ataca traïdorament quan aquest somriure teu que em torna boig, o aquesta manera tant especial que tens de mirar-me, que em fa sentir un no sé què al pit, o com arrufes el nas quan alguna cosa et desagrada, s'esmunyeixen sense permís als meus pensaments. Així, amb força i sense avisar. Sense que jo pugui fer res per aturar-los.

Ai Lluciana, no veus que sense tu estic perdut? Tens la meva felicitat a les teves mans, i si t’en vas, i em deixes aquí, sol, t’ emportaràs amb tu la meva possibilitat de ser feliç. Així que lluita, amor. Jo estaré al teu costat donant-te la mà quan tornis, i superarem aquest entrebanc junts. Però sense un junts...No trobo sentit a res si no hi ets. Tot és gris. Si la teva llum s`apaga, la meva també. Em convertiré en una miserable ombra del que era abans de tu. Te n'adones, sol meu? No vull que la meva vida consti d’ un abans i un després de TU, perquè això significaria que et perdo, i em perdo a mi mateix. Mai m’ ha agradat el gris. És un color tan trist, amb tanta foscor amagada…

Amb tota la tristesa que un cor és capaç de suportar, acabo aquesta carta, doncs les llàgrimes m’impedeixen seguir escrivint

Eloi

PD: t’estimo. Teu sempre.

Activitat en imatges