Viquilletra 2017-18. Una Viquilletra de tràiler!

Activitat sobre Camps de Maduixes de l'autor Jordi Sierra i Fabra, pels Oda a la maduixa

De Viquilletra
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Green check.svg Rita Ayala ha validat aquesta activitat.

Crystal Project highlight yellow.png
Activitat destacada per Rita Ayala en l'edició de Viquilletra 2015-16

Activitat de tipus vida oculta de sobre Loreto a l'obra Camps de Maduixes de l'autor Jordi Sierra i Fabra, realitzada per Oda a la maduixa del centre Molins Manyanet durant el curs 2015-16.


Aquesta invenció sobre la vida oculta de Loreto es situa després dels fets narrats en el llibre.

Hola nois i noies de la Viquilletra!

A continuació, us presentem la primera activitat realitzada pel grup "Oda a la maduixa". Aquest grup està compost per l'Oriol Batlle, el Francesc Jiménez, la Marina Monteagudo i la Marta Rincón. Parlem sobre la Loreto, un dels personatges de l'obra literària treballada anomenada "Camps de Maduixes" de l'autor Jordi Sierra i Fabra.

La Loreto és una de les millors amigues de la Lluciana, la protagonista de l'obra. A més, ella pateix un trastorn alimentari, que és la bulímia. Aquesta activitat consisteix a crear la 'vida oculta' del personatge escollit.

Esperem que pugueu gaudir del nostre treball tant com ho hem fet nosaltres!

Modalitats

[edit]

Activitat escrita

20 hores

El telèfon sona. Eren les vuit tocades, i no esperaven cap trucada. Em vaig sobtar perquè no sabia qui podria ser. O sí? El primer que em va passar pel cap era que truquessin des de l'hospital. Al tercer truc decideixo agafar el telèfon, i escolto una veu femenina molt familiar.

- Bona nit, truquem des de l'hospital clínic. Loreto?

- Hola, sí, sóc jo… Digui'm.

- Truquem per avisar-te que la Lluciana ha despertat i els seus pares ens han dit que et truquem com abans millor.

Estic en xoc, no se què respondre, agafo el got d’aigua que tinc a la tauleta de nit de la meva habitació i bec un glop. No m’ho puc creure…

- De veritat…?

- Sí, els pares de la Lluciana ens han dit que vostè és molt amiga seva i que voldria estar aquí amb ella.

- Doncs... bé, intentaré arribar com abans possible, moltes gràcies per avisar.

Ràpidament surto de l’habitació i agafo el mòbil. Vaig recordar que a les vuit la mare surt de treballar. Decideixo buscar el número de telèfon amb malaptesa, encara nerviosa per la notícia. Va contestar amb rapidesa i amb veu angoixada diu:

- Loreto, què passa? Estàs bé? He de vindre a casa?

- No, no mama, tranquil·la! És que… la Luci ha despertat! I he d’anar a l’hospital! Em pots apropar si us plau?

- Clar que si filla! En 5 min estic allà.

Feia temps que no em sentia tan contenta i emocionada a la vegada. Encara no m’ho crec, la Luci ha despertat… Ho he de dir en veu alta per creure’m-ho. He d’arribar al Clínic com abans possible, tinc unes ganes d’abraçar-la, d’explicar-li tot el que he millorat i el que lluitat contra la bulímia…

La mama toca el timbre en senyal de que ja puc baixar, i ens posem de camí al Clínic.

20 hores 28 minuts

Estem dins del cotxe, a punt d’arribar a l’hospital, tanco els ulls i penso una vegada més tot el que li vull dir a la Luci, tot el que passarem juntes a partir d’ara. Tot canviarà. Tot anirà a millor.

- Estic tan nerviosa, mama…

- Tranquil·la Loreto, tot sortirà bé. El que has de fer ara és estar amb ella en tot moment. D’acord?

- Sí, és clar!

- Si vols, mentre que aparco el cotxe pots anar cap allà.

- No, no… No vull anar sola.

Encara amb una mica de por, la mama i jo anem a recepció perquè ens donin permís per anar a l’habitació de la Luci. Aleshores la recepcionista em va indicar l’habitació i vaig anar directe cap allà.

Abans d’entrar vaig voler parlar amb l’Eloi que estava a la sala d’espera junt amb els pares de la Lluciana.

- Com es troba la Luci?

- La veritat és que molt millor, però… Ens ha dit que volia veure’t i que hi havia una cosa que t’havia de dir.

20 hores 55 minuts

Vaig obrir la porta per a parlar amb la Lluciana. Per dintre estava molt nerviosa, pel simple fet de pensar que volia parlar amb tanta urgència. Quan la vaig veure, em van saltar les llàgrimes i el primer que vaig fer va ser saltar als seus braços, però a la vegada anava molt amb compte, perquè ella encara estava connectada a una màquina per mesurar la seva pressió i, sobretot, perquè estava dèbil.

- Luci, t’he trobat tant a faltar… has estat en coma molt poc temps, però a mi se m'ha fet etern.

- Estic molt contenta de poder tornar-te a veure, Loreto. T’haig d’explicar una cosa molt estranya... M’ha passat quan he estat, bé, ja saps...

- De veritat? Jo també t’he d’explicar un munt de coses sobre el meu tema… ja saps que he passat per una època no molt bona.

Aleshores una infermera entra a l'habitació per a treure-li sang a la meva amiga. A mi personalment no em fan gens de gràcia les agulles, ja que en veure la sang no paro de recordar en l’hospital on estava ingressada i cada dos per tres venien doctores a veure'm.

- Bé, Lluciana, com et trobes ara? Al prendre la pastilla que t’has pres abans, hauries d’estar millor - va dir la infermera -

- Sí, infermera, ara amb el meu estat d’ànim és molt millor que al de fa uns minuts, però també li haig de comentar que encara no em veig amb cor d’aixecar-me. - va respondre la Luci -.

- Si, això és molt normal, no et preocupis per res, d’aquí unes hores et trobaràs perfectament i podràs tornar a casa i a la vida normal.

- Moltes gràcies infermera! - va exclamar la Luci -.

La infermera va marxar ràpidament després d’injectar-li l'agulla a la Luci, cosa que no li va agradar res per la cara que va expressar en el moment de la punxada. Vam continuar amb la nostra conversa interrompuda per la infermera.

- Perdó, Loreto, seguim amb la nostra conversa.

- No pateixis, t’entenc, jo també he passat per això i a més el que molesta més és el simple fet que tothom estigui pendent de tu, cosa que nosaltres ja en tenim prou amb les infermeres. Així que solament he vingut a parlar amb tu una estona, perquè puguis desconnectar. Saps que ets la única que m’entens a la perfecció i que em pots ajudar.

21 hores i 20 minuts

La Luci i jo ens trobàvem a l’habitació assegudes, ella estirada al llit i jo al seu costat a la cadira agafant-li la mà, perquè ella es sentís més acompanyada. Llavors vaig decidir explicar-li el que m’havia passat mentre ella estava en coma.

- Luci… T’he de comentar una cosa que m’ha passat avui, i que l’hauries de saber, ja que ningú ho sap i crec que tu em podries ajudar.

- Explica!

- Bé… al assabentar-me del que t’havia passat, al lavabo de casa meva, quan estava a punt de vomitar com sempre a causa de la bulímia, et vaig veure reflectida a l'aigua, i en aquell precís moment em va passar pel cap la imatge de tu en coma i aleshores vaig decidir parar i obrir la ment. Vaig entendre que aquell camí no era el correcte i havia de parar per la meva salut, família i amics.

- Loreto… em sembla fantàstic el que m’acabes de dir! Crec que és una bona manera de començar tot allò que volem deixar enrere, tant per mi com per tu. Jo volia comentar-te que estic penedida del que vaig fer, per això, totes dues podríem deixar enrere tot allò que hem fet abans de cometre aquests errors i prometre’ns que això no tornarà a succeir!

- Em sembla perfecte, a més, volia dir-te que jo no volia fer aquesta lluita amb la bulímia sola, sinó amb la teva ajuda, la dels altres i de la meva família, però primer volia comentar-ho amb tu perquè has fet que això passes.

Així que les dues vam decidir que lluitaríem pel nostre propòsit, que no tornaria a passar mai més i que no afectés res a la nostra amistat. Vam estar parlant una estona més sobre els nostres temes personals que sempre comentem, va ser una gran estona amb somriures i anècdotes divertides del passat.

21 hores 55 minuts

Ja eren quasi les 10 de la nit, es veia la foscor per la finestra de l’habitació, sabia que en res algú apareixeria per dir-me que ja havia de marxar i que havíem d'acomiadar-nos per avui i que ja ens veuríem com abans millor.

En aquell moment, va aparèixer de sobte una de les infermeres, i em va avisar que quedaven pocs minuts, exactament cinc, i que havia de marxar en res. La infermera va sortir de l’habitació ràpidament.

- Luci… m’alegro molt d’haver tingut aquesta conversa amb tu, ha sigut molt important per a mi. A partir d’ara tot canviarà, però, a millor. Tot això ho assolirem juntes.

- Moltes gràcies per vindre, Loreto. Aquesta estona amb tu ha sigut inoblidable per a mi i de gran ajuda …clar que sí!

- Que bé, Luci. Ara descansa, ens veurem en res!

Vaig aixecar-me de la cadira, li vaig fer un petó a la Luci, i em vaig dirigir cap a la porta, la vaig obrir i vaig desaparèixer en sortir de l’habitació.

La meva mare es trobava asseguda amb l’Eloi i la família de la Lluciana que es van acomiadar de mi i van entrar a l’habitació. La meva cara de felicitat va fer que l’abraçada amb la meva mare fos molt intensa i llavors li vaig dir que la lluita contra la bulímia començava.


Activitat enregistrada en vídeo


A continuació, us mostrem un vídeo amb imatges on exposem el nostre text sobre "La vida oculta de la Loreto". Moltes gràcies!!




Altres activitats sobre la mateixa obra



Comentaris i activitats col·laboratives

Títol: Activitat sobre Camps de Maduixes de l'autor Jordi Sierra i Fabra, pels Oda a la maduixa

Encara no s'han fet activitats col·laboratives a partir d'aquesta.