Explora el wiki

LA CONTINUACIÓ Seria un bon punt de partida. En Carlos es va asseure al lloc que li pertocava. Encara tenia la rialla present a la seva faç, però a poc a poc es va anar apagant. Recordava tot allò viscut amb el seu amic, tots aquells moments de complicitat, unió i recolzament; i estava trist, perquè sabia que el temps de l’oblit seria dur i llarg. Mirava per la finestra i contemplava com la vegetació del paisatge passava igual que el temps, ràpid i sense aturar-se. Cada cop s’anava apropant més a la Terra Ferma i s’imaginava com seria obrir la porta de casa i no trobar aquella càlida abraçada d’una mare. Es trobava sol i sense un futur clar. Va endinsar-se en els seus pensaments i de cop i volta, va sentir un rumor que el parlava. A l’ incorporar-se va veure que al seu cantó hi havia un home d’uns 80 anys: cabell blanc, amb ulleres, ben arreglat i amb una mirada penetrant que l’estava observant. -Perdoni, estava en un altre món. Què em deia? –li va dir en Carlos. -Sembles atemorit. Va tot bé? –va repetir l’home. En noi es va quedar parat. Tant es notava que en aquell moment es trobava desconcertat? -Estic bé, gràcies per preguntar –va mentir amablement. Els dos es van passar tota l’estona xerrant. En Carlos li va explicar tota la història que carregava damunt de les seves espatlles i l’home l’escoltava embadalit. Veia un jove valent, fort i emprenedor, i amb la saviesa de vuit dècades li feia veure que distància no és sinònim d’oblit. Totalment tranquil, a gust i amb companyia, en Carlos va divisar la Seu Vella, allí, a dalt del turó. Aquesta continuava sent el cor de la ciutat que ell estimava i on trobava el benestar quan posava el seu cap damunt de la cuixa de la seva padrina, que sempre immòbil i asseguda a la cadira, cosia i li acaronava la cara amb estima. Al girar-se va veure que el seu company ja no hi era i va adonar-se que després d’una bona estona xerrant no sabia com es deia. Per què havia marxat sense dir res? Havia sigut real o més aviat era com un àngel que havia estat allí en un moment de necessitat? A tot el vagó va ressonar la frase: “Propera estació, Lleida Pirineus”. En Carlos va anar cap a la porta de sortida i al baixar del tren va respirar tranquil. Va somriure; aquella ciutat, aquella gent, aquell aire; era a casa. Tenia esperança i això el feia tirar endavant. Una nova vida l’esperava.