Explora el wiki

Benaura, 1 de febrer de 2020 Estimada Alba, Segurament, quan llegeixis això jo ja estaré mort. Només vull que sàpigues que t’estimo molt i que sempre recordaré tots els moments bonics que hem passat junts, com quan estàvem a la platja, quan ens estimàvem... Recordo quan va succeir la tragèdia i nosaltres estàvem sota l'aigua a Benaura. Al llarg de tot el temps que hem passat junts, han passat moltes coses emocionants, tristes, de risc... Quan tot va començar, quan vaig veure el cos de la meva mare morta, em volia morir. Quan vaig haver de deixar la cadernera, pensava que ja no hi hauria res que em fes sentir segur i que em recordés la meva antiga vida, però més tard vaig pensar que la meva vida amb tu seria millor. Estàvem sols però bé, fins que un dia vam veure aquells objectes voladors als cel. Pensava que moriríem! Quan estava malalt sentia que me n'anava, però amb l'esperança i les medicines que tu em vas donar vaig tenir forces per recuperar-me. En tot moment ens ajudàvem a superar els obstacles. Me'n recordo quan em vas proposar tenir un fill per primera vegada, em vaig espantar però vaig pensar que era el millor. Ens aquells moments no sabia què hagués fet sense tu, que vas anar a buscar les medicines, que em vas donar ànims fins a recuperar-me del tot. Vaig tenir molta por quan ens vam trobar amb aquells homes que tenien intencions de fer-te mal, tenia por de perdre't. Quan estàvem en mans d’aquella dona boja vaig témer que nosaltres fóssim els següents. Tot i això, vam seguir endavant apartant les pedres del nostre camí. Després de tot això l'únic que et puc dir és que t'estimo i que m'alegro que tu i jo fóssim, junts, els supervivents més llestos. Amb molt d'amor, Dídac