N’Bocadelletres: Hola som N’Bocadelletres i avui entrevistarem a Tirèsias, l’ endeví de la pròspera ciutat de Tebes! Bon dia, com es troba?

Tirèsias: Les marees del temps continuen el seu ritme inesgotable i jo ja no tinc lloc en el vaixell que embarca cap a la nova era. Vosaltres, joventut, teniu la responsabilitat de lluitar per un futur millor que el que, lamentablement, nosaltres hem deixat.

N’Bocadelletres: No és una visió massa optimista! En fi, anem amb les preguntes:

Després de la tragèdia de fa 20 anys quan vostè mira enrere què hi veu? Veig les conseqüències d’ incomptables errors del regnat de Creont sobre Tebes, dels quals, el poble encara no s’ha recuperat. Necessitem un nou regnat , amb noves idees , mes just i igualitari per tots .

A quina classe de regnat es refereix? Veig un rei que ens torni la pau, que sàpiga agermanar als pobles i ideologies eternament separades per una estela de mort, desídia i fam de poder i luxúria. Un rei que segueixi el llegat d’ Antígona.

Vostè diria que se'n penedeix de la seva actitud en vers als fets d’ara fa 20 anys? No hi ha un sol moment que no pateixi les conseqüències d’aquestes decisions . Diuen que aquell que coneix el passat es capaç de controlar el futur, i qui controla el present és capaç de controlar el passat. Potser serà que ja sóc un ancià , però em sona un tant còmic que jo solia predicar el futur a la gent quan ni tan sols era capaç de controlar la meva pròpia vida .

Sí pogués tornar enrere què canviaria?

No canviaria res , el que està fet està fet i jo en el fons he tingut una bona vida . Diuen que si ens quedem vivint en el passat morim una mica cada dia , de manera que el millor que puc fer és posar tot el meu esforç per quan mori deixar un món millor que quan el vaig trobar.

Si vostè fos el Rei de Tebes que canviaria en la relació dels dos germans Polinices i Etèocles?

I vostè continua centrant-se en el passat. Miri endavant i no visqui en la infelicitat. No penso contestar aquesta pregunta.

Amb quins ulls visualitza un futur sense vostè?

Com he dit, el meu moment ja ha passat. Els vents de canvi s’ acosten, per a bé o per a mal, i jo no sóc qui com per dir de quin color es tenyiran els cels davant els canvis i les reaccions humanes. Ens equivoquem, jove. Jutgem, fem mal, abandonem, ens barallem… tot sense raó més que el maleït orgull. Seria fàcil somiar amb un futur brillant, però els humans són com son.

Posi’s per un moment en el paper d’ un jove, un herald de la nova era amb els seus ideals, energia, somnis i il·lusions. Com encararia el futur?

Somio amb una societat de persones, no de poder. És cert que no som tots iguals, però en lloc de utilitzar aquestes diferències com a excusa per fer-nos mal i discutir, podríem considerar-les com una benedicció. Persones col·laborant amb persones per un futur millor.

Es tracta d’ una visió força utòpica.

Jove, si una cosa se’ns ha inculcat des de petits és a no somiar. Intentaran aturar-te, intentaran limitar-te, intentaran que tinguis les mateixes pors que ells. Però tant la por com els somnis son elements necessaris perquè hi hagi evolució. No econòmica, no tecnològica, no de poder… evolució social. I estic segur que d’ aquí mil·lennis continuarem topant amb la mateixa pedra. Perquè així ha sigut. Perquè així és. Perquè així serà. Només aquells que somiem som capaços d’ estendre un sender de llum entre tanta foscor, d’ elevar-nos per un moment sobre tota la desgràcia que ens rodeja. Anirem acabant, d’ acord? Admiro la seva manera de pensar i parlar. Alguna última reflexió que vulgui deixar als lectors?