Aschlute24 ha validat aquesta activitat.

Activitat destacada per Aschlute24 en l'edició de Viquilletra 2012-13

Activitat de tipus vida oculta de sobre Mar a l'obra Mecanoscrit del segon origen de l'autor Manuel de Pedrolo, realitzada per Diftong girls del centre Carles Vallbona durant el curs 2012-13.

Aquesta invenció sobre la vida oculta de Mar es situa després dels fets narrats en el llibre.

Hola! Som les diftong girls i aquesta és la nostra primera activitat sobre el llibre "Mecanoscrit del segon origen". Aquest treball va sobre la vida que va tenir en Mar després de que Manuel de Pedrolo acabés aquesta història. Esperem que us agradi!!! ;)

Modalitats

Escrita

Activitat escrita

La vida oculta d’en Mar

Quadern del creixement

L’Alba, una mare vídua però amb el cor fort, va tirar endavant ella sola amb el seu fill. Va trobar una balança amb la qual va anar pesant-lo per assegurar-se que creixia sanament. També va trobar bolquers i altres objectes de puericultura que li van facilitar la proesa de fer-se càrrec del seu estimat fill. En Mar, un nen de set anys, fort i de pell bruna, va créixer ràpid i sa gràcies a la llet materna que li va proporcionar, durant set anys, la seva mare, l’Alba, de vint-i-cinc. Per la seva edat, era un noi amb molt seny, com el seu difunt pare, en Dídac. No li va costar gens comprendre la situació en la qual es trobaven i va acceptar molt madurament el que els esperava en un futur pròxim: ser els pares de la nova civilització humana. A poc a poc, en Mar va anar aprenent diferents mètodes per obtenir aliment a fi que ell i la seva mare poguessin gaudir d’una dieta equilibrada. Tenia un instint caçador tan desenvolupat que semblava que els animals vinguessin a ell i no pas que ell els trobés. Però el que més li agradava era pescar, perquè era una activitat relaxant que li feia obrir la ment i reflexionar sobre el seu futur. L’Alba va ensenyar-li a conduir el gran tractor perquè ambdós poguessin desplaçar-se sense dependre de l’altre per aquelles terres inhòspites.

Quadern de la supervivència

En Mar, un nen de deu anys, fort i de pell bruna, va trobar una terra fèrtil, no gaire lluny de la seva llar, que la seva mare i ell van decidir conrear i plantar-hi tot tipus de llavors amb l’esperança que creixés un fructuós hort per acabar d’assegurar-se una bona alimentació. La sequera de l’estiu va obligar mare i fill a aprofitar al màxim tots els recursos més bàsics de què disposaven, ja que l’hort no era tan productiu com abans i van tenir molts problemes per cercar aigua amb la qual hidratar-se i poder-se netejar. Després de molts dies de sol intens i sense una gota d’aigua, una nit va ploure. L’Alba i en Mar es van alegrar molt perquè per fi l’hort seria regat i ells podrien cobrir les seves necessitats. Però la seva alegria va durar ben poc: la llum encegadora d’un llamp, seguida pel fort soroll provocat per un tro indicant tempesta, va atemorir ambdós. En Mar va mirar per la finestra de la roulotte i va veure que la tempesta havia acabat. Però una resplendor que provenia del bosc i que anava creixent paulatinament li va cridar l’atenció. L’Alba va sortir a corre-cuita del refugi per comprovar si els seus pensaments eren certs: l’olor de cremat i l’espetec de les flames li van donar la certesa que hi havia un incendi al bosc. Mare i fill van recollir ràpidament les seves poques pertinences que tenien i ho van carregar tot al gran tractor, amb el qual van fugir d’allà el més ràpid possible. Molt espantats, no sabien ben bé on anar i després de rumiar-s’ho una bona estona van decidir tornar a la cova, que havia estat la primera llar d’en Dídac i l’Alba, allà estarien protegits del foc gràcies al rierol que li barrava el pas. Van arribar quan el sol ja despuntava, ella reconeixia el lloc perfectament, no havia canviat gens: es trobaven en un replà alt, de terra, a dos-cents metres de les roques, on el rierol queia amb una petita cascada transparent i prima. A l’Alba, aquell lloc li va causar malenconia, en recordar els bons moments que havia passat amb en Dídac. I hi van traslladar llurs minses possessions a la cova, i molt cansats es van adormir.

Quadern de la valentia

En Mar, un noi de tretze anys, fort i de pell bruna, va viure amb la seva mare a la cova durant una temporada. Per alimentar-se, en Mar pescava al rierol i caçava per l’espessa vegetació del bosc i l’Alba recol•lectava fruits i plantes medicinals, per si eren necessàries en algun moment. Una nit, ella pensava en que ja era el moment de continuar amb la creació de la nova civilització. Creia que en Mar ja era prou madur per afrontar la situació. L’endemà, després que ell tornés de caçar, la seva mare l’esperava a dalt del gran tractor, per anar els dos cap a la platja on en Dídac i ella es van estimar per primera vegada. Una vegada allà, l’Alba es va treure la roba fins quedar-se nua per anar a banyar-se en aquelles aigües cristal•lines. Ell es va quedar enlluernat per la bellesa d’aquell cos de dona tan esvelt que encara semblava d’adolescent. Va anar passant el dia, i quan el sol ja s’amagava en l’horitzó, ella va pensar que ja era hora. Va treure del cistell de vímet una beguda que havia preparat ella per tal de posar-lo una mica content per aquella nit plena d’estrelles. La hi va donar tot dient-li que era un suc de fruites del bosc, i ell se’l va prendre tranquil•lament i passat una mitja hora va començar a notar els efectes que li va causar la beguda, va començar a excitar-se i a suar. Llavors l’Alba li va explicar que ja havia arribat el moment de fer l'amor, però com que ell no tenia erecció va haver de masturbar-se. Tot seguit, ella es va estirar a la sorra, ell s'hi va posar a sobre i la va penetrar. Passades unes setmanes va començar a tenir símptomes de l'embaràs: feia dies que no li venia la regla, tenia un caràcter molt irritable i irregular, es notava molt més feble i marejada, i tot allò que menjava ho treia. Durant els mesos de la gestació, en Mar va haver de fer-se càrrec de les feines més pesades i dures per tal de que l'Alba no hagués de patir esforços innecessaris i que el fetus es desenvolupés correctament. A les nits ambdós parlaven sobre el fill i el seu futur, en una de les quals l'Alba va adonar-se'n que el ventre era molt més gran que la vegada anterior i va sospitar que possiblement portés més d'una criatura al seu úter. En una d'aquestes nits també proposaren del nom (o dels noms) que podien posar al seu fill. En Mar va dir que si era nena li agradaria que es digués Montserrat, com la muntanya, i si era nen, Riu. L’Alba va dir que li semblava bé i que per tot el que havia era just que decidís ell el nom.

Quadern de la maternitat

Després dels nous mesos que durà l’embaràs l'Alba cada vegada els símptomes agreujaven, en Mar estava cada cop més neguitós per l'arribada del seu fill. L'Alba el tranquil•litzava dient-li que tot sortiria molt bé i que faria excel•lentment de llevador. El dia més inesperat de tots, l'Alba va trencar aigües, però va reaccionar molt madurament, al contrari d'en Mar, que va començar a suar envaït pels nervis. La dona va adoptar aquella posició amb la que va donar a llum per primer cop perquè era la més còmoda i ordinària. En Mar va intentar calmar-se i va agafar-li la mà. Quan l'Alba va nota que la criatura sortia va dir al seu fill gran que l'agafés. El nin, que va sortir amb molta facilitat de l'úter matern, va ser recollit pel Mar, qui el mirava embadalit. No obstant, el dolor no va cessar. L'Alba va demanar a en Mar que emboliqués el nen amb un llençol i que vingués ràpid a ajudar-la de nou, ja que notava el seu ventre encara inflat i sentia molèsties a l'úter. A en Mar gairebé no li va donar temps a agafar al nou infant que naixia en aquell mateix moment. L'Alba, esgotada per l'esforç que havia sofert, va jeure al terra una mica confosa. En Mar va embolcallar al nadó en un altre llençol i va esperar a que l’Alba es refés del seu estat. Aquesta va acomodar-se i li va demanar que li donés les cries que acabava de donar a llum per tal d’alletar-los. D’aquesta manera, la mare també va confirmar el sexe dels bessons: un nen i una nena. Així doncs, cadascuna de les criatures es diria com en Mar havia desitjat, Montserrat la petitona i Riu el xiquet. Els dies van transcórrer successivament, i la veritat és que en Mar se’n sortia prou bé com a pare. Era molt responsable en totes les tasques de puericultura que li havia encomanat la seva mare, que encara se sentia molt fluixa com per encarregar-se’n ella, i no li va fer cap nosa canviar el bolquers.

Van passar dies, setmanes, anys, i la Montserrat i en Riu van créixer vigorosos i alegres, juntament amb els seus peculiars pares, que sortien endavant com una família unida amb molta convicció. Una vegada crescuts mentalment, van assumir amb maduresa la important missió que haurien de dur a terme en algun instant no gaire llunyà: continuar la procreació de la raça humana. I per complir-la, hauran de tenir fills... entre ells.