Explora el wiki

'''20 de maig 1915''' '' Hola mare, Sóc en Gregor, vull parlar-te d'aquell matí de fa uns mesos, tot just encetada la primavera a la nostra ciutat. Va ser un dels matins més estranys que he viscut. Jo em sentia diferent, no podia moure'm amb la seguretat i la rapidesa habituals. Feia tard a la feina, no sabia com dir-vos que no podia sortir de la meva habitació; el cas és que no podia ni parlar. Experimentava una sensació del tot nova; de fet, jo era un Gregor diferent que s'havia convertit en escarabat de la nit al dia. Ara bé, tot i els canvis físics que he sofert en els darrers temps, voldria que, amb aquest nou cos i els hàbits completament canviats, m'acollíssiu com abans; voldria sentir-me encara membre de la família, com sempre ho he estat. No ignoro pas la falta que ens fan els diners... però jo no puc pas aportar el meu sou, ara per ara. Sé que la situació és difícil de sostenir, i, tanmateix, m'agradaria que tot canviés de sobte, igual que també de sobte va arribar la meva transformació. Què puc dir per calmar la vostra angoixa? Jo també voldria fer recular el temps i que tot tornés a començar en aquell matí plujós de març, quan el destí em va fugir de les mans. D'ençà d'aquell dia, no l'he tornat a controlar mai més. Tot el que em passa és tan sorprenent per a vosaltres com per a mi. No us podeu ni imaginar com m'ha costat gargotejar aquestes ratlles. Perdo el tacte, igual que perdo el gust per l'aliment que m'oferiu. Amb tot, sense forces i quasi sense esma per arrossegar-me -tant fa que dura el meu sofriment-, revisc cada vegada que imagino que encara m'aprecieu, em considereu dels vostres: el vostre fill i germà, en Gregor, de la família Samsa. Oi que és així, mare? No podries pas negar-m'ho tu, en qui més confio, per qui més pateixo, i per qui més desitjo recuperar el meu antic estat. Potser la fe de tots junts, sobretot els teus precs, i alguna carícia teva, m'hi ajudarien. Qui ho sap? Per què no ho proves, mare? Intentaré estar ben polit, per quan t'acostis a visitar-me, demà o la setmana que ve... Podries passar la teva mà pel meu llom? Qui sap si es faria el miracle! Intenta-ho, mare. Celebraríem amb tant de goig la meva recuperació...! Gregor.'' '''29 de maig 1915''' Hola Gregor, Sóc la mare. T'escric avui perquè crec que et dec una explicació... No estic segura d'haver obrat correctament, tot i que els de casa fan l'impossible per convèncer-me que així és, i que gràcies a la decisió presa ara la nostra vida ha recuperat la normalitat i la calma. No goso ni escriure el que vam fer ahir tots junts, de comú acord, després d'haver-ho parlat llargament a la sobretaula del diumenge. El pare i la Grete n'estaven fermament segurs; jo m'hi resistia, però no vaig tenir prou força per oposar-m'hi. La senyora Zimmer, la nostra actual dona de fer feines, havia arraconat el teu cos sense vida amb una pila de pols i deixalles en un racó de l'habitació. La Grete va anar a buscar la pala recollidora i et va llençar a les escombraries. Quan va haver lligat la bossa de deixalles me la va donar perquè la diposités al contenidor del barri. I així ho vaig fer. Sentia una veu molt feble que em deia que no cedís tan fàcilment a les ordres dels altres, una veu que em suggeria que tu podies tenir encara un alè de vida, que podies ressuscitar després de la teva primera mort. Tot plegat m'havia sumit en un mar de dubtes i de confusió. Ara no sé si estic penedida de la meva actuació o bé em sento culpable d'haver seguit el corrent que em van marcar el pare i la Grete. I encara agreuja la confusió un detall que no sé explicar-me. Al costat del teu cos extenuat, vaig trobar un paper rebregat amb una cal·ligrafia incomprensible, més que escrita, impregnada en el full, com un rastre d'animal fastigós que deixa petjades brutes, amenaçadores per allà on passa. Et vaig embolicar amb aquell paper per tal que la Grete et diposités a la bossa de deixalles i jo et pogués treure de casa. Preferia oblidar l'ésser monstruós en què et vas convertir i recordar-te tal com et vaig estimar: un fill atent i servicial. Per això vaig desoir les veus del meu cor i vaig córrer a dipositar-te al contenidor de sota casa. A partir d'ara, procuraré esborrar de la meva ment la desgràcia amb què Déu ens va voler castigar a tots, i refer la vida, si és possible, només conservant en la memòria els bons moments del passat. I t'encomano a la santa voluntat del Senyor, perquè, allà en el cel, recuperis la teva ànima de bona persona. La mare, que t'estima.