Explora el wiki

Estimat jove jueu, Li escric per advertir-lo del perill que corre en aquella illa. Si no els ha vist, ja els veurà, no s’hi preocupe. Li recomane que faça esport de manera continuada ja que haurà de poder enfrontar-se a diverses adversitats. La primera, les criatures que viuen en l’illa incloent el previ tècnic atmosfèric. És bon nadador? Pense que li vindrà bé fer ús de la conversa, i si pot de la lectura també, no volem que es torne boig. I bé, què li vaig a dir jo que vostè no puga descobrir durant la seua estança en l’illa? He de comentar-li que quan vaig tindre notícies de la seua arribada vaig sentir pena i frustració; vaig recordar els meus dies allí... aquell any infinit. Quan va ser el meu torn de viure a l’illa no va ser gens fàcil sobreviure-hi, i menys amb el meu company, que es va anant amargant, podrint... com ho podria explicar? Com si estigués tornant cap enrere en el procés que coneixem com socialització, no sé si m’explique. Va ser un any prou dur i sacrificat. Jo crec que això que vostè ha començat no li ho desitge a ningú, cap persona es mereix passar ni tan sols una setmana en aquell infern envoltat d’aigua. Però no és només el que passa a l’illa, sinó que, encara que vostè arribe a sortir no podrà parar de pensar en ella. Quan vaig tornar, em pareixia que en la meua ciutat tot el món anava en contra meua, pensava que quan em girara veuria aquells monstres; em tocarien amb la seua pell freda. Freda com la meua relació amb ells, com les ganes de venjança que brotaven dins meu al recordar les seues faccions, el seu caminar maldestre fora de l’aigua… Però aquestes ganes augmenten veritablement quan pense que aquelles aberracions no es distingeixen tant de nosaltres. Jo crec que en l’única cosa que ens diferenciem d’ells és en l’amor. Erròniament -ara he de pensar que va ser un sentiment equivocat…- me’n va arribar a agradar un d’aquells monstres, i vaig tindre l’oportunitat de tastar el sexe amb ella. Un cúmul de sensacions varen vindre a mi, sensacions que mai li podria descriure. Ja sap, la vertadera realitat no es pot transmetre tal i com és, sinó que el que podem transmetre amb el llenguatge no és més que una metàfora sobre ella mateixa. I considere que foren unes sensacions tan grans i indefinibles que no puc tacar-les amb les meues metàfores sobre la realitat; ja que si intentara descriure-les, no vos les transmetria d’una forma completament neta. Des que vaig gaudir d’aquella experiència estranya i horripilant però alhora plaentera, he anat buscant aquell humit amor en les dones de la nostra civilització, però a hores d’ara encara no l’he trobat. I pense que mai no ho trobaré. Això és una virtut i una maledicció que només els de la pell freda posseeixen. Arribarà un moment on pensarà: si val la pena continuar lluitant o si és millor rendir-se i acabar amb tot patiment. Per experiència pròpia, m’he adonat que morir és fàcil, i el que realment serà un fàstic va a ser el sobreviure-hi. Però, saps? Si viu o si mor, depèn de vostè. Ara em done compte que sempre ha sigut així, sempre hi haurà un Batís Caffó. El cicle mai no canvia, i, ara tampoc ho farà… Segurament deu estar llegint la carta i pensarà que és una broma de mal gust, però vaja… L’únic consell que li puc donar és que quan ja no els quede munició a penes, a vostè i el seu company, estalvien l’última bala. Qui sap si arriba el moment en què es trobe tot sol i no tinga més esperances de vida? Com deia Nietzsche, sempre és més consolador pensar en el suïcidi: d’aquesta manera es pot suportar més d’una mala nit. Jo en algun moment ho vaig considerar, però no els doní el gust de matar-me… No li desitjaré una feliç estança en l’illa… No la tindrà, estiga’n segur. Així és que molt bona sort. Ens veurem l’any que ve? Amb molta compassió, un Batis Caffó que va aconseguir sortir de l’illa... físicament.