Miquel i Enric van anar a l’hotel on estaven hostatjats. Van agafar les seues pertinences i les portaren a la casa de Miquel, la de la seua infantesa. No tornarien a Paris en dues setmanes, havien trobat a Harmonia, i volien estar a prop d’ella.

Harmonia tan sols estava a dues cases a l’esquerra enfront de la d’ells. Ara, era l’única persona coneguda i a la qual podien demanar ajuda en cas d’emergència. L’única amb qui parlar i eixir per donar una volta per la capital, que no es queixaven, estaven encantats.

Quan varen endinsar-se pel llindar de la porta, van sentir en els seus nassos la terrible olor de la humitat. Hi havia tanta i tan espessa que quan oloraves pareixia que mastegaves terra. Van obrir totes les finestres i llocs que es podien ventilar, i al cap d’unes hores, en aqueixa casa ja es podia respirar sense cap dificultat.

Després de netejar, van començar a acomodar la seua roba en l’armari i als calaixos. Va ser quan Enric, va trobar en el calaix de la tauleta de nit, un llibret antic. El va posar damunt del llit sense donar-li cap importància. Miquel seguia omplint els calaixos de la tauleta del seu costat; no s’havia fixat. Quan van acabar, van fer l’intent de canviar els llençols, però un objecte quadrat i marró estava enterbolint les seues accions.

Miquel el va agafar, i va dir:

- I aquest llibre? Crec haver vist que en el llit no hi havia res.

- Sí, no hi havia res, l’he posat jo, l’he trobat en el calaix d’aquesta tauleta de nit.- Va dir senyalant a la de la dreta.

Miquel el va agafar, el va obrir i va poder comprovar que dins d’ell havien pàgines escrites, pàgines amb la lletra del seu pare, era el seu diari i deia:

Hui estic melancòlic, tire molt, molt en falta als amors de la meua vida: Al meu Micalet i a la meua estimada Catalina. Pense en com el meu xiquet es fa gran, en tot el que m’estic perdent de la seua maduresa... Pense en la meua dona i en com la estime, em recorde de les carícies, de les mirades, dels besos.... Per altra banda, hem guanyat la batalla de hui, s’han retirat, això em complau. Tinc molt de fam, fa dies que no ens donen de menjar. Espere que demà siga millor dia.

Hui hem matat gent innocent; això em dol a l’ànima, hem destruït famílies, hem omplit cuitats de dol i tot això m’ha fet recordar els meus estimats. M’he omplit de terror al pensar que la meua família també corre perill. A soles de pensar que els pot haver-hi passat quelcom, se’m posen els pèls de punta. Espere que estiguen bé. Si almenys poguera saber-ho.... Quin patir! Per altra banda hui ens han donat de menjar, i aquesta vegada el menjar estava ben bo: Mandonguilles amb un tros de pa.

Fa mesos que no he pogut escriure perquè hi ha hagut molts conflictes. La gent està morint, les tropes es debiliten, perdem posicions. Les hores de somni estan comptades. Un matí et pots alçar amb una bomba que ha caigut a cent metres de tu i aleshores toca córrer, córrer per salvar la teua vida.. He perdut el compte dels dies. Tan sols em limite a sobreviure. La guerra està acabant i en quedem pocs.

La fam em consumeix, trobe a faltar la meua família mentre veig morts, morts per totes parts. Vull que aquest infern acabe ja perquè no vull veure més persones perdent vides ja que açò és inhumà.

Estic a la presó. Em queden deu dies de vida. Vàrem perdre la guerra. Als soldats que vàrem sobreviure, com jo, ens han empresonat. No puc eixir d’ací. Micalet i Catalina vénen a veure’m de tant en tant. No tinc valor per dir-los la realitat. Miquel sempre ha sigut un xiquet llest i s’adonarà del que ha succeït. Com última nota, vull dir que vaig nàixer lluitant, i així moriré, lluitant per la llibertat. Catalina, Miquel, sou la meua vida. Estigueu tranquils, que no tinc por a la mort.

Però aquest escrit no va acabar ací; no. De sobte va veure un canvi de lletra i es va quedar sorprés. Era de sa mare, Catalina! Va agafar aire i es va asseure al llit. Tenia el ulls plorosos. Com és que no li ho havia dit? Estava sufocat i es va posar blanc com la llet ja que no s’ho explicava. Enric el va veure patint i aleshores li preguntà:

- Què et passa Miquel? Estàs blanc.

Miquel li va respondre amb un fil de veu:

- Ací havia escrit mon pare, havia comptat les seues calamitats i el dia a dia de la guerra. Li ho varen donar a ma mare quan anà a arreplegar les seues pertinences a la presó. Ho tenia guardat, hi havia escrit també, i mai em va dir res de la existència del diari. No m’ho puc creure.

En aqueix moment Enric, s’acostà a ell i li donà un petó. Ho comprenia però també comprenia la postura de sa mare, i li digué:

- Però has llegit el que posà ella? - No... - Li contestà Miquel - Doncs llig-ho; potser saps per què ho va fer.

Aleshores, amb el cor en un puny va començar a llegir botant-se fragments, però en alguns fulls va llegir açò:

Aquest matí he anat a la presó i entre les pertinences de Miquel, el meu estimat i difunt home, m’he trobat amb aquest diari. He decidit no ensenyar-li-ho a Micalet a qui volia i vol moltíssim però jo sé que si ho vera no alçaria el cap mai més. Tampoc sabia si escriure ací o no, però he acabat fent-ho, bé perquè d’alguna manera vull acabar açò, o bé perquè d’aquesta forma em sent més prop d’ell. Supose que quan el meu xiquet siga gran li ho donaré perquè sàpiga el que li va passar a son pare a la guerra. El trobe més en falta...

Dintre de dues setmanes em casaré amb Santiago; cosa que faig pel bé de Miquel, perquè tindríem problemes per haver sigut “la dona i el fill d’un heretge”. Es molt dolorós fer-ho, ja que encara ame, i seguiré amant el meu marit, fins a l’últim dia de la meua vida. Ha sigut i ho seguirà sent, una de les dues millors coses que m’han passat a la vida, l’altra cosa és el nostre fill en comú. Si no fóra per ell jo... No podria seguir amb vida.

En el casament, Miquel ha entrat amb l’equipatge del seu pare encara que li havia dit que no ho fera i per una banda em vaig enfadar, però per altra em vaig sentir orgullosa i quasi em rellisca una llàgrima per la galta; era la viva imatge del seu pare. Quan va acabar, ja ho va comprendre millor. Ara se sentia melancòlic: Va tornar a recordar la seua infantesa quan estaven tots junts. Li va caure una llàgrima, però de seguida se la va esbandir. Enric que el volia massa, no li agradava veure’l malament i aleshores li va dir:

- Ja saps perquè ho va fer ta mare no? No li tens rancor veritat? T’ho pensava dir quan et feres major, segurament quan va anar a Paris se li oblidà i no et va dir res perquè no et posares malament. Jo crec que ja sabia que anàvem a tornar i que vindríem i el trobaríem, si no, t’ho haguera dit abans de la seua mort, ho va fer pel teu bé. Vinga, anem-nos a la cafeteria Valor per prendre'ns una xocolata amb xurros i desconnectar un poc de tot això.

I aleshores Miquel digué:

- Tens raó ma mare ho va fer pel meu bé. Però encara així, ha sigut un impacte per a mi llegir com ho ha passat el meu pare i la meua mare. Com m’haguera encantat que em diguera que es va sentir orgullosa de mi al veure’m amb l’equipatge del meu pare... He descobert moltes coses hui, el millor és que anem a donar una volta i prendre’ns xocolata. vaig a dir-li-ho a Harmonia i demà serà un altre dia.